Entrevista CONFAVC.-Periodista nadiua de Colòmbia, però veïna fa 24 anys de Catalunya, Omaira Beltrán és una aposta clara de l’entitat d’incorporar una activista compromesa amb la lluita contra la xenofòbia i l’activisme intercultural per a treballar, des de la pròpia experiència de dona migrant, la convivència als barris. De l’èxit del discurs de la xenofòbia als barris pobres – i com a testimoniatge els 11 escons de VOX al Parlament català-, de polítiques públiques que fomentin l’interculturalitat i de com combatre aquest discurs als barris, l’Omaira ens en parla en aquesta entrevista que també posa el dit a la llaga en la manca de diversitat – també d’edats- del moviment veïnal.

  • Com veus la societat catalana respecte el fenomen migratori? És una societat acollidora o posa molts pals a les rodes per fomentar una convivència intercultural?

Actualment, el moviment veïnal és vist com un dels actius principals en el foment de la convivència intercultural, ja que és el primer espai de relació del nou veïnatge d’origen divers amb la ciutadania. A part del tracte acollidor que ha d’oferir sempre la societat al nou veïnatge, provingui d’on provingui, cal també fer incidència en la necessitat de fomentar una actitud d’interacció mútua entre nous i antics veïns. Aquest és un dels preceptes que intenta promoure la interculturalitat. Ara bé, la societat acollidora tampoc ha de caure en un actitud excessivament paternalista. Simplement, és interessant que la comunitat senti curiositat i s’apropi als nous elements culturals que ens aporta el nou veïnatge. Quan es produeix aquesta interacció, en realitat, estem dient: “jo vull conèixer la teva cultura i et presento la meva cultura i la meva llengua, que ara també són la teva, i viceversa”. En general, els catalans som acollidors, però ens manca treballar la interacció i evitar caure en el discurs tòxic que diu: ‘la culpa és dels altres no volen integrar-se’.

  • Des de les associacions veïnals (AV) hi ha la percepció que els veïns i veïnes orígens culturals forans no participen en el moviment veïnal. És aquest un retrat fidedigne o és una percepció esbiaixada?

A les AV no només hi ha una manca evident de participació de persones d’origen divers, sinó que tampoc hi ha prou participació del jovent. De fet, moltes associacions estan treballant aquest assumpte del relleu intergeneracional. Això vol dir que les AV han d’obrir-se a les necessitats de totes les diversitats. Aquesta és, en resum, la tasca d’una AV. Ha de bategar al ritme de cada barri, adaptant-se al canvis del seu veïnatge.

  • Què s’ha de treballar per aconseguir que realment les persones nouvingutdes s’involucrin amb les AV i en els barris?

S’ha de treballar des de l’escolta activa, des de la interacció… Cal anar a les festes i tradicions que organitzen aquestes noves comunitats veïnals. Dir-los: “M’he auto-convidat perquè sóc veí i veïna i m’interessa el que fas i, a més, et dono a conèixer que hi ha una AV, que també te la pots fer teva”. Obrir les AV a aquests nous veïnsi veïnes no només per a que esdevinguin sòcis, espectadores o usuaris de les activitats, sinó també per a que puguin participar en la presa de decisions, a les juntes directives i als grups de treball.  

  • Una de les grans preocupacions actuals pels moviments socials és, precisament, l’exaltació del discurs de l’odi i la xenofòbia per part d’uns partits, com ara VOX, que a les recents eleccions ha tret una representació inesperada d’onze escons. Aquest és un discurs que ha tingut èxit als barris més pobres. Com es combat aquest discurs? Ignorant la seva existència? Desmuntant-lo amb arguments?

Aquesta també és una tasca conjunta, on la pedagogia és molt important. Però també el contacte directe amb el veïnatge que ha estat directament afectat per aquest discurs racista i xenòfob. La islamofòbia, per exemple, ha estat una de les eines utilitzades per generar odi a la societat. Una forma d’anular aquest discurs d’odi és precisament la convivència. Si preservem la convivència, el discurs d’odi no s’instalarà als nostres barris. 

  • Creus que hi ha hagut polítiques públiques efectives a Catalunya per a frenar el racisme, també en l’àmbit institucional? Què creus que s’hauria d’haver fet?

Penso que el govern català té clar que existeix el racisme institucional i que s’està treballant en fer pedagogia sobre el tema. Però aquestes polítiques anti-racistes requereixen també que hi hagi lleis que permetin que gairebé el 30% de la societat catalana, que és la d’origen divers, estigui present en tots els àmbits on hi ha visibilitat i reconeixement. Aquest és un altre precepte important de la interculturalitat. Per aquesta raó, el Govern de Catalunya, des de la Secretaria d’Igualtat, Migracions i Ciutadania, està treballant en el Pacte Nacional per la Interculturalitat, en el qual ha participat la CONFAVC.

  • Davant d’aquest fenomen del racisme, des de la Junta de la CONFAVC s’ha pensat en alguna actuació rellevant per a frenar-lo?

Sí. Des de la Junta de la CONFAVC hem organitzat unes formacions on treballarem noves narratives que ens permetran anar per endavant del discurs racista. No hem d’anar a remolc del que ens imposa l’extrema dreta, sinó que hem de crear el nostre propi discurs que permet a la gent llegir una altra realitat, la de la convivència veïnal, la del treball comunitari que, a més, ens fa créixer com a persones.  

  •  En 24 anys com a veïna de Catalunya i molt vinculada al moviment associatiu, què t’ha sorprès positivament del veïnatge català? I quines coses trobes a faltar de la teva Colòmbia nadiua?

Del veïnatge català m’ha sorprès la capacitat d’organització que hi ha en molts barris i municipis. I també com les AV es converteixen en el centre neuràlgic de les nostres comunitats i com s’utilitzen en gran mesura, no només per reivindicar realitats i lluitar per canvis socials, sinó per preservar la memoria històrica a través de la promoció de la cultura popular.
A Bogotà, Colòmbia, l’organització veïnal és molt diferent i, malauradament, vaig migrar abans de poder tenir experiència en aquest món. Tanmateix, puc destacar com, més a nivell rural, aquests moviments permeten el sorgiment de líders i lideresses comunals, que sovint són víctimes del terrorisme d’estat. A Colòmbia, el 2020, han estat assassinats 37 líders socials.

  • Ser dona i migrant és sinònim, sovint, de pobresa i situacions de vulnerabilitat. Creus que realment hi ha polítiques que treballin aquest aspecte des de les AV?

Malauradament són dues condicions que pateixen una pila de vulneracions racistes, classistes i patriarcals. Com per exemple l’abús laboral que pateixen les treballadores de la llar, la discriminació de les institucions cap a les dones migrants i la guarda i custòdia de la seva canalla, la violència domèstica silenciada, la manca de suport i d’una xarxa en l’educació i cura de les seves famílies, etc. Més que polítiques, des de les AV es potencien accions, com la desenvolupada per l’AV de Rocafonda amb el projecte Totes plegades, que ha permès que moltes dones migrades es puguin incorporar al sistema laboral i fer-ho amb el suport de la cura de la seva canalla.  Estaria bé que la resta d’AV poguessin fer tasques semblants i, a la vegada, que aquest veïnatge divers vegi que hi ha un espai a les AV per poder desenvolupar les seves accions.

  • Malgrat que fa poc temps que formes part de la Junta: quin record bonic t’ha sorprès del moviment veïnal?

Molts records. El primer de tots, l’entrega de premis de (Re)coneixements Veïnals del 2019, on vaig participar com a conductora de l’acte. Això em va permetre conèixer el treball que estan fent entitats com l’AV de Rocafonda, a Mataró. Veure que la sala s’omplia de dones d’origen senegalès i marroquines i que elles foren les guanyadores d’un premi que els va permetre sentir-se una veïna més del barri de Rocafonda. Aquest és un dels records més bonics i que em motiva a continuar treballant en aquest camí amb la CONFAVC.